Orígens. El Mas de Menente i la Mola Alta de Serelles al Museu de Prehistòria de València

[page-n-1]
NOV. 2024 - MAIG 2025

[page-n-2]
Guia de l’exposició
Guía de la exposición
Exhibition guide

ORÍGENS

EL MAS DE MENENTE I LA MOLA ALTA DE SERELLES
AL MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Tresors del Museu de Prehistòria

1

[page-n-3]
ORÍGENS

GUIA / GUÍA
Coordinació edició / Coordinación edición
Mª Jesús de Pedro Michó

El Mas de Menente i la Mola Alta de Serelles al Museu de Prehistòria de València
Tresors del Museu de Prehistòria
Desembre 2024 - Maig 2025

DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President

Vicente J. Mompó Aledo
Diputat de Cultura
Paco Teruel Machí

MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
María Jesús de Pedro Michó
Cap de negociat de disseny i producció
d’exposicions
Laura Fortea Cervera

EXPOSICIÓ / EXPOSICIÓN
Comissariat / Comisariado
Francisco Javier Jover Maestre
Gabriel García Atiénzar
Coordinació tècnica / Coordinación técnica
Eva Ripollés Adelantado
Projecte museogràfic /
Proyecto museográfico
Rocamora Diseño y Arquitectura
Audiovisual / Audiovisual
Gran Angular Indústries Culturals
Recreació virtual 3D / Recreación virtual 3D
Instituto Universitario de Investigación en
Arqueología y Patrimonio Histórico de la
Universidad de Alicante (INAPH)
Daniel Tejerina Antón
Fons exposats / Fondos expuestos
Museu de Prehistòria de València
Museu Arqueològic Municipal Camilo Visedo
Moltó d’Alcoi
Imatges / Imágenes
Arxiu SIP - Museu de Prehistòria de València
Universitat de València
Museu Arqueològic Municipal Camilo Visedo
Moltó d’Alcoi

Instituto Universitario de Investigación en
Arqueología y Patrimonio Histórico de la
Universidad de Alicante (INAPH)
Ignacio Segura Martínez
Família de Ernesto Botella Candela
Restauració materials arqueològics /
Restauración materiales arqueológicos
Trinidad Pasíes Oviedo
Ramón Canal Roca
Carla Renovell Anglés
Gestió documental / Gestión documental
Laura Acosta Pradillo
Alicia Gimeno Jareño
Rèpliques arqueològiques /
Reproducciones arqueológicas
Francisco Belmar Caballero
Mara Peiró Ronda
Producció i muntatge instal·lacions /
Producción y montaje instalaciones
Cuadros Textiles Lumimark
Metálicas Rocamora
Arque·Type
Órdago Producciones
Projectable Estudio
Instalaciones tecnológicas de Elche
Carpintería Sebastián López
Símbols Senyalització Integral
Pinazo Decoraciones

Equipament audiovisual /
Equipamiento audiovisual
Sonoidea
Runasep
Programa didàctic / Programa didáctico
Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
Galipat Servizos Culturais
Difusió i xarxes socials /
Difusión y redes sociales
Begonya Soler Mayor
Francisco Pavón Tudela
Ajudants de muntatge / Ayudantes de montaje
Isabel Carbó Dolz
María Jesús Navarro Máñez
Gestió administrativa / Gestión administrativa
Ana Beltrán Olmos
Manuel Bayona Gimeno
Jorge Pallarés Bonet
Impressió material de difusió /
Impresión material de difusión
Impremta Provincial de la Diputació de
València
Traducció i correcció texts valencià-castellà
/ Traducción y corrección textos
valenciano-castellano
David Verdejo Arrué

Traducció texts a l’anglès /
Traducción textos en inglés
Michael Maudsley
Assegurances / Seguros
Allianz
Organització i producció /
Organización y producción
Diputació de València - Museu de
Prehistòria de València
Agraïments personals /
Agradecimientos personales
Bernat Martí Oliver
Mauro S. Hernández Pérez
Joan Emili Aura Tortosa
José María Segura Martí
Família de Ernesto Botella Candela
Guillem Pérez Jordà
Ángel Sánchez Molina
Jaime Vives-Ferrándiz Sánchez
Ignacio Segura Martínez
Ricardo E. Basso Rial
María Pastor Quiles

Autors / Autores
Francisco Javier Jover Maestre
Gabriel García Atiénzar
Trinidad Pasíes Oviedo
Ramón Canal Roca
Carla Renovell Anglés
Eva Ripollés Adelantado
Disseny catàleg / Diseño catálogo
Ausiàs Poquet
Supervisió edició / Supervisión edición
Laura Fortea Cervera
Eva Ferraz García
Traducció valencià i castellà /
Traducción valenciano y castellano
David Verdejo Arrué
Imatges / Imágenes
© Arxiu SIP. Museu de Prehistòria de València
© Marcos Soria Roca
© Universitat de València
© Museu Arqueològic Municipal Camilo
Visedo Moltó d’Alcoi
Impressió / Impresión
Impremta Diputació de València
Edita
Museu de Prehistòria de València
Diputació de València
© dels texts/de los textos: els autors
© de les imatges/de las imágenes:
els autors o institucions propietàries
© de l’edició/de la edición: Diputació de
València. Museu de Prehistòria, 2025
I.S.B.N. 978-84-7795-598-6
D.L.: V-1310-2025

[page-n-4]
ÍNDEX / ÍNDICE

07

13

Presentació
Presentación
Orígens. El Mas de Menente i la Mola Alta de
Serelles al Museu de Prehistòria de València

SALA ENTRADA
23

25

27

El primer tresor del Museu de Prehistòria
El primer tesoro del Museu de Prehistòria

4

La Mola Alta de Serelles

41

Ernesto Botella Candela

43

45
47

Un mosaic de cultures
Un mosaico de culturas
El Bronze Valencià
El Bronce Valenciano

SALA CENTRAL
31

Les primeres excavacions arqueològiques
Las primeras excavaciones arqueológicas

33

Els inicis de l’arqueologia a Alcoi
Los inicios de la arqueología en Alcoi

35

El Mas de Menente

37

39

La fundació del SIP
La fundación del SIP
Isidre Ballester i Tormo

Mode de vida i camperolat
Modo de vida y campesinado

ANNEX: Treballs preparatoris
ANEXO: Trabajos preparatorios
53

Un depòsit inesgotable de respostes: els magatzems del Museu de Prehistòria
Un depósito inagotable de respuestas: los almacenes del Museu de Prehistòria

57

Restaurar el que s’ha restaurat
Restaurar lo restaurado

63

English version

Fernando Ponsell Cortés

5

[page-n-5]
Plànol exposició
Plano exposición

PRESENTACIÓ
María Jesús de Pedro Michó
Directora

PRESENTACIÓN
María Jesús de Pedro Michó
Directora

ntre 1866 i 1868, Juan Vilanova y Piera, catedràtic de Geologia i Paleontologia i introductor
de la ciència prehistòrica a l’Estat espanyol,
efectuà diverses visites al Castellet del Porquet de
l’Olleria, jaciment excavat amb anterioritat per José
Pla entre 1845-1846. Acompanyat pel seu deixeble, el
jove Eduard Boscà, visità també el Molló de les Mentires d’Aielo de Malferit, el Tossal Redó i el Tossal del
Caldero de Bellús, els quals interpretà com a dòlmens
o túmuls funeraris.
Estes excursions seran l’estímul per a la creació
d’una comissió, impulsada pel rector de la Universitat
de València, per a excavar al Molló de les Mentires.
El 1869 es realitza una curta campanya a càrrec de
Rafael Cisternas, catedràtic d’Història Natural, juntament amb Boscà, en el transcurs de la qual hagué
d’intervindre el governador de València. La raó va
ser que els terrenys on es localitzava el jaciment no
estaven en les terres del marqués de Malferit, com
es pensava, sinó que eren de propietat municipal.
L’actuació del governador facilità el permís de l’ajuntament per a fer l’excavació, davant de la insistència

ntre 1866 y 1868, Juan Vilanova y Piera,
catedrático de Geología y Paleontología e
introductor de la ciencia prehistórica en el
Estado español, efectuó diversas visitas al Castellet del Porquet de L’Olleria, yacimiento excavado con
anterioridad por José Pla entre 1845-1846. Acompañado por su discípulo, el joven Eduardo Boscá, visitó
también el Molló de les Mentires de Aielo de Malferit, el
Tossal Redó y el Tossal del Caldero de Bellús, los cuales interpretó como dólmenes o túmulos funerarios.
Estas excursiones serán el estímulo para la creación
de una comisión, impulsada por el rector de la Universitat
de València, para excavar en el Molló de les Mentires.
En 1869 se realiza una corta campaña a cargo de Rafael
Cisternas, catedrático de Historia Natural, junto con
Boscá, en el transcurso de la cual tuvo que intervenir el
gobernador civil de València. El motivo fue que los terrenos donde se localizaba el yacimiento no estaban en las
tierras del marqués de Malferit, como se creía, sino que
eran de propiedad municipal. La actuación del gobernador facilitó el permiso del ayuntamiento para hacer la
excavación, ante la insistencia de la Universitat, prueba

E

6

E

7

[page-n-6]
de la Universitat, cosa que prova l’interés que aleshores despertava la nova ciència arqueològica1. A la fi,
els materials recuperats en la intervenció es consideren perduts.
Mentre, Vilanova, sense prestar atenció a esta intervenció, presentava a Copenhaguen el plànol del Molló
de les Mentires que havia fet el seu germà José.
Ambdós episodis es vinculen als primers descobriments de l’Edat del Bronze en terres valencianes,
els quals contribuïren a reconéixer la singularitat
dels jaciments quant a la seua atribució cultural i
cronològica.
El 1909, Isidre Ballester i Tormo, en prospectar el
Castellet del Porquet, diu que no es tracta d’un dolmen o túmul, sinó d’un despoblat, així com l’Altet de
Fontanars i el Sercat de Gaianes; o els ja esmentats
del Tossal Redó i del Tossal del Caldero on realitzà
excavacions el 1922. El 1924 Fernando Ponsell descobrix a Alcoi el jaciment del Mas de Menente, que
excava el 1925, i entre 1925 i 1928 s’excava també la
Mola Alta de Serelles per part d’Ernesto Botella, Lluís
Gisbert i Santiago Reig. El mateix Camilo Visedo, el
1925, destaca l’activitat arqueològica alcoiana, emfatitzant el nombre i la situació dels poblats, sempre
estratègics i dominants. Ambdós excavacions es publiquen el 1926 en les memòries de la Junta Superior
de Excavaciones y Antigüedades (JSEA) i obtenen
un gran ressò que afavorix la continuïtat dels treballs

del interés que por aquel entonces despertaba la nueva
ciencia arqueológica1. Al final, los materiales recuperados en la intervención se consideran perdidos.
Mientras, Vilanova, sin prestar atención a esta intervención, presentaba en Copenhague el plano del Molló
de les Mentires que había hecho su hermano José.
Ambos episodios se vinculan con los primeros descubrimientos de la Edad del Bronce en tierras valencianas
que contribuyeron a reconocer la singularidad de los yacimientos en cuanto a su atribución cultural y cronológica.
En 1909, Isidro Ballester Tormo, al prospectar el
Castellet del Porquet, dice que no se trata de un dolmen o túmulo, sino de un despoblado, igual que L’Altet
de Fontanars y el Sercat de Gaianes; o los ya citados
del Tossal Redó y Tossal del Caldero donde realizó
excavaciones en 1922. En 1924 Fernando Ponsell
descubre en Alcoi el yacimiento del Mas de Menente,
que excava en 1925, y entre 1925 y 1928 se excava
también la Mola Alta de Serelles por parte de Ernesto
Botella, Luis Gisbert y Santiago Reig. El propio Camilo
Visedo, en 1925, destaca la actividad arqueológica
alcoyana, enfatizando el número y la situación de los
poblados, siempre estratégicos y dominantes. Ambas
excavaciones se publican en 1926 en las memorias
de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades
(JSEA) y obtienen un gran eco que favorece la continuidad de los trabajos y las posteriores publicaciones
en el volumen I del Archivo de Prehistoria Levantina de

1   El meu agraïment a Bernat Martí i Rosa Enguíx per la informació facilitada de la seua publicació La Prehistoria valenciana. De Joan Vilanova a la creació del S.I.P. (1866-1927). Una
visió historiogràfica (e.p.).
Aura Tortosa, J. E. (2024): “L’aportació de la Universitat de València
als inicis de l’arqueologia valenciana (1869-1905)”. En 100 anys
d’arqueologia a la Universitat de València. València, p. 67-85.

1   Mi agradecimiento a Bernat Martí y Rosa Enguíx por la información facilitada de su publicación La Prehistoria valenciana.
De Joan Vilanova a la creació del S.I.P. (1866-1927). Una visió
historiogràfica (e.p.).
Aura Tortosa, J. E. (2024): “L’aportació de la Universitat de València
als inicis de l’arqueologia valenciana (1869-1905)”. En 100 anys
d’arqueologia a la Universitat de València. València, p. 67-85.

8

i les posteriors publicacions en el volum I de l’Archivo
de Prehistoria Levantina de 1929, en el cas del Mas
de Menente, i en una nova memòria de la JSEA el
1928 en el cas de la Mola Alta de Serelles.
El repertori de jaciments, resum de l’Edat del Bronze d’aleshores, es completa amb l’excavació efectuada
per Marià Jornet a la Muntanyeta de Cabrera de Torrent
el 1931. En este context, recordem que la Diputació de
València havia adquirit en 1927 el conjunt material recuperat al Mas de Menente, el qual esdevé el germen de
la creació del Servei d’Investigació Prehistòrica i del seu
Museu. L’excavació del SIP confirma, en opinió de Ballester, un tipus de jaciment semblant al Tossal Redó i al
Tossal del Caldero, i als poblats d’Alcoi.
Ja fa 100 anys d’aquelles primeres troballes que,
amb el pas del temps, permeteren la caracterització de
la cultura del Bronze Valencià, la primera de les àrees
culturals de l’est peninsular amb trets identitaris propis.
Des del museu ho commemorem amb l’exposició «Orígens. El Mas de Menente i la Mola Alta de Serelles al
Museu de Prehistòria de València». Organitzada en el
marc de la programació d’exposicions temporals “Tresors del Museu de Prehistòria”, en col·laboració amb
l’Institut Universitari d’Investigació en Arqueologia i Patrimoni Històric de la Universitat d’Alacant (INAPH).
La mostra està comissariada per Francisco Javier
Jover Maestre i Gabriel García Atiénzar, catedràtics de
Prehistòria de la Universitat d’Alacant i responsables del
projecte «Origen y conformación del Bronce Valenciano» del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. El
disseny de l’exposició és de Rocamora Diseño y Arquitectura, amb la coordinació del museu, i amb ella es vol
acostar a la societat valenciana dos col·leccions representatives dels aixovars domèstics de les poblacions
camperoles que visqueren al nostre territori fa 4000 anys.

1929, en el caso del Mas de Menente, y en una nueva
memoria de la JSEA en 1928 en el caso de la Mola
Alta de Serelles.
El repertorio de yacimientos, resumen de la Edad
del Bronce de aquellos momentos, se completa con la
excavación realizada por Mariano Jornet en la Muntanyeta de Cabrera de Torrent en 1931. En este contexto,
resulta oportuno recordar que la Diputació de València
había adquirido en 1927 el conjunto material recuperado en el Mas de Menente, que constituyó el germen
de la creación del Servei d’Investigació Prehistòrica y de
su Museo. La excavación del SIP confirma, en opinión
de Ballester, el tipo de yacimiento similar al Tossal Redó
y al Tossal del Caldero, y a los poblados de Alcoi.
Se cumplen 100 años de aquellos primeros hallazgos
que, con el paso del tiempo, permitieron la caracterización
de la cultura del Bronce Valenciano, la primera de las áreas
culturales del este peninsular con rasgos identitarios propios. Desde el museo lo conmemoramos con la exposición
«Orígens. El Mas de Menente i la Mola Alta de Serelles al
Museu de Prehistòria de València». Organizada en el marco
de la programación de exposiciones temporales «Tresors
del Museu de Prehistòria», en colaboración con el Instituto
Universitario de Investigación en Arqueología y Patrimonio
Histórico de la Universitat d’Alacant (INAPH).
La muestra está comisariada por Francisco Javier Jover
Maestre y Gabriel García Atiénzar, catedráticos de Prehistoria de la Universitat d’Alacant y responsables del proyecto
“Origen y conformación del Bronce Valenciano” del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades. El diseño de
la exposición es de Rocamora Diseño y Arquitectura, con la
coordinación del museo, y con ella se quiere dar a conocer
a la sociedad valenciana dos colecciones representativas
de los ajuares domésticos de las poblaciones campesinas
que vivieron en nuestro territorio hace 4000 años.
9

[page-n-7]
Els diferents àmbits ens parlen dels inicis de la vida de
la institució, de la notable tasca duta a terme pel museu
i del que han suposat les recents investigacions efectuades per la Universitat d’Alacant, que amb la renovació
d’idees i la revisió dels materials han fet possible revalorar un important patrimoni, en part oblidat. Estos estudis
avancen en aspectes com ara l’urbanisme dels poblats,
la cronologia dels habitats i les característiques dels seus
equipaments domèstics.
La història de la investigació de l’Edat del Bronze,
de les excavacions pioneres del Mas de Menente i de
la Mola Alta de Serelles, i de la institució que ens acull,
el Museu de Prehistòria, estan presents en el discurs
de l’exposició, així com també l’evolució dels estudis de
l’arqueologia valenciana durant el darrer segle.
Dels objectes recuperats se’n mostren uns 133, entre els quals hi ha 87 recipients ceràmics que, amb
motiu de l’exposició, s’han intervingut al Laboratori de Restauració del museu; pesos de teler i suports
de fang cuit, utensilis elaborats en os, adornaments,
motles de pedra per a la fosa d’objectes metàl·lics,
ferramentes de sílex i pedra polida, i l’extraordinària
troballa d’una falç de fusta de pi (Pinus t. halepensis)
excepcionalment conservada2.
A més, s’hi exhibixen documents com ara diaris d’excavació, inventaris de materials, dibuixos, publicacions
i fotografies de l’arxiu del SIP i del Museu Arqueològic
Municipal Camilo Visedo Moltó d’Alcoi.
Tornar als orígens, cent anys després, ens permet
entroncar amb el pròxim centenari de la institució. Efemèride que marcarà la nostra agenda fins a l’any 2027.

Los diferentes ámbitos nos hablan de los inicios de
la vida de la institución, de la notable tarea realizada
por el museo y de lo que han supuesto las recientes
investigaciones efectuadas por la Universitat d’Alacant, que con la renovación de ideas y la revisión de
los materiales han hecho posible revalorizar un importante patrimonio en parte olvidado. Estos estudios
avanzan en aspectos tales como el urbanismo de los
poblados, la cronología de los hábitats y las características de sus equipamientos domésticos.
La historia de la investigación de la Edad del Bronce,
de las excavaciones pioneras del Mas de Menente y de la
Mola Alta de Serelles, y de la institución que nos acoge,
el Museu de Prehistòria, están presentes en el discurso
de la exposición; al igual que la evolución de los estudios
de la arqueología valenciana durante el último siglo.
De los objetos recuperados se muestran alrededor
de 133, de los cuales 87 son recipientes cerámicos que,
con motivo de la exposición, se han intervenido en el
Laboratorio de Restauración del museo; pesas de telar
y soportes de barro cocido, utensilios elaborados en
hueso, adornos, moldes de piedra para la fundición de
objetos metálicos, herramientas de sílex y piedra pulida,
y el extraordinario hallazgo de una hoz de madera de pino
(Pinus t. halepensis) excepcionalmente conservada2.
Además, se muestran documentos como diarios de
excavación, inventarios de materiales, dibujos, publicaciones y fotografías del archivo del SIP y del Museu
Arqueològic Municipal Camilo Visedo Moltó de Alcoi.
Volver a los orígenes, cien años después, nos permite
enlazar con el próximo centenario de la institución. Esta
efeméride marcará nuestra agenda hasta el año 2027.

2   El meu agraïment a Yolanda Carrión per la informació
facilitada.

2   Mi agradecimiento a Yolanda Carrión por la información
facilitada.

10

11

[page-n-8]
ORÍGENS

EL MAS DE MENENTE I LA MOLA ALTA DE SERELLES
AL MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Francisco Javier Jover Maestre
Gabriel García Atiénzar

l Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) de
la Diputació de València és una institució
pública dedicada a la investigació, conservació, difusió i foment de les seues col·lecions i de
la prehistòria i l’arqueologia en la Comunitat Valenciana. Es creà el 20 d’octubre de 1927, el dia en què
la Comissió Permanent de la Diputació de València autoritzà, d’una banda, la compra de la col·lecció
d’objectes arqueològics de Fernando Ponsell Cortés,
com a base per a la creació del futur Museu de Prehistòria i, de l’altra, proposà Isidre Ballester i Tormo
com a director de la institució. Des d’eixe moment,
desenvolupa una labor crucial en la catalogació,
excavació, investigació i exhibició de nombrosos vestigis arqueològics. Així doncs, gràcies a la seua tasca
incessant, ha esdevingut un dels centres més destacats de l’Estat espanyol.
La col·lecció d’objectes que feu possible la creació
del SIP i del seu Museu procedia, precisament, de
les excavacions portades a terme entre febrer i maig

E

l Servicio de Investigación Prehistórica (SIP)
de la Diputació de València es una institución
pública dedicada a la investigación, conservación, difusión y fomento de sus colecciones, así como
de la Prehistoria y la Arqueología en la Comunitat
Valenciana. Su creación se remonta al 20 de octubre
de 1927, día en que la Comisión Permanente de la
corporación provincial aprobó la compra de la colección de objetos arqueológicos de Fernando Ponsell
Cortés como base para la creación del futuro Museo
de Prehistoria y ofreció el cargo de director a Isidro
Ballester Tormo. Desde entonces y hasta la actualidad
ha desarrollado una labor crucial en la catalogación,
excavación, investigación y exhibición de numerosos
vestigios arqueológicos. Así pues, gracias a su intensa
labor se ha convertido, en uno de los centros más
destacados del Estado español.
La colección de objetos que posibilitó la creación
del SIP y su Museo procedía, precisamente, de las
excavaciones efectuadas entre febrero y mayo de

E

13

[page-n-9]
de 1925, per part de Fernando Ponsell Cortés, en el
jaciment de l’Edat del Bronze del Mas de Menente
(Alcoi). S’hi afegiria, uns anys més tard, en 1937, la
col·lecció arreplegada en les excavacions efectuades
entre 1925 i 1928, per Ernesto Botella Candela en la
Mola Alta de Serelles, també en el terme municipal
d’Alcoi.
Es tracta de 336 objectes prehistòrics amb
4000 anys d’antiguitat que comprenen un ampli
repertori d’atifells ceràmics fets a mà –bols, olles,
pitxers, gerres i tasses–, pesos de teler i suports de
fang cuit, punxons i espàtules d’os, ascles i dents
de falç de sílex, destrals, aixes, maces, martells i
motles de pedra per a la fosa d’objectes de metall,
adornaments sobre pedra i closques de mol·luscos
marins, a més de diversos instruments de coure,
com ara punxons, ganivets, destrals i una serra;
així com restes de llavors de cereal carbonitzades.
Cal destacar-ne, d’este recull, el mànec de fusta
d’una falç, que té un caràcter excepcional. Al remat,
este conjunt és un excel·lent llegat patrimonial
que representa els aixovars domèstics i productes
artesanals de les poblacions camperoles que
habitaren les valls del riu Serpis a principis del II
mil·lenni abans de Crist.
Existixen raons de pes que han motivat el muntatge
d’esta exposició temporal, que té com a eix central del
discurs els dos jaciments i les seues respectives col·leccions, independentment de la quantitat i la qualitat dels
objectes que s’integraren en les primeres col·leccions
arqueològiques del SIP, que possibilitarien la seua creació i la seua consolidació.
En este sentit, cal destacar que fa més de 150
anys que començaren les investigacions arqueològiques sobre l’Edat del Bronze en terres valencianes.
14

1925 por Fernando Ponsell Cortés en el yacimiento
de la Edad del Bronce del Mas de Menente (Alcoi).
Años después, en 1937, se sumaría a esta la colección obtenida en las excavaciones efectuadas entre
1925 y 1928 por parte de Ernesto Botella Candela en
la Mola Alta de Serelles, también situada en el término municipal de Alcoi.
Se trata de 336 objetos prehistóricos con 4000 años
de antigüedad que incluyen un amplio repertorio de vasijas cerámicas realizadas a mano –cuencos, ollas, jarras,
orzas y tazas–, pesas de telar y soportes de barro cocido,
punzones y espátulas de hueso, lascas y dientes de hoz
de sílex, hachas, azuelas, mazos, martillos y moldes de
piedra para la fundición de objetos de metal, adornos
sobre piedra y caparazones de moluscos marinos, así
como diversos instrumentos de cobre −punzones, cuchillos, hachas y una sierra−, además de restos de semillas
de cereal carbonizadas. Entre todas estas evidencias
destaca, por su excepcionalidad, el mango de madera de
una hoz. Este conjunto constituye un magnífico legado
patrimonial representativo de los ajuares domésticos y
productos artesanales de las poblaciones campesinas
que vivieron a inicios del II milenio antes de Cristo en los
valles del río Serpis.
Con independencia de la cantidad y calidad de
los objetos integrados en las primeras colecciones
arqueológicas del SIP que posibilitaron su creación y
afianzamiento, existen otras razones de significativa
importancia que han motivado el montaje de la exposición temporal que ahora presentamos y que tiene
como eje central de su discurso a ambos yacimientos
y a sus colecciones.
Queremos destacar que han transcurrido más de 150
años desde los inicios de las investigaciones arqueológicas sobre la Edad del Bronce en las tierras valencianas.
15

[page-n-10]
Estos jaciments es consideraren, primerament, com
a dòlmens o túmuls funeraris segons la interpretació que havia fet Juan Vilanova y Piera. Ara bé, les
excavacions efectuades pel SIP entre els anys 40 i
70 del segle XX i l’abundància dels treballs fets des
de llavors en llocs com la Lloma de Betxí (Paterna),
la Muntanya Assolada (Alzira), el Pic dels Corbs
(Sagunt) i Cabezo Redondo o Terlinques (Villena),
sustentats per fermes bases arqueològiques, han
permés determinar amb major precisió les característiques de l’Edat del Bronze.
Algunes zones de la geografia valenciana, i sobretot determinats jaciments arqueològics de la zona
d’Alcoi, jugaren un paper fonamental en el reconeixement de les estacions situades dalt de les serres que
s’identifiquen com a poblats prehistòrics de l’Edat
del Bronze. A més, s’hi observa la caracterització
urbanística i els repertoris materials. D’altra banda,
també foren cabdals en mostrar trets molts diferents
dels que s’havien apreciat en jaciments coetanis d’Almeria, Múrcia i del sud d’Alacant, que llavors ja es
consideraven com a propis de la cultura argàrica. De
fet, el Mas de Menente fou la base essencial emprada
pel catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de
València, Miquel Tarradell i Mateu, perquè proposara
incialment, a finals de la dècada de 1940, l’existència
d’un grup valencià de jaciments distints dels argàrics,
amb què configuraria, posteriorment, a les darreries
de la dècada de 1950, l’anomenada àrea cultural del
Bronze Valencià.
Així, en l’exposició “Orígens. El Mas de Menente i la
Mola Alta de Serelles al Museu de Prehistòria de València”, promoguda per esta institució, amb el disseny de
l’estudi Rocamora Arquitectura, s’ha volgut mostrar i
posar en valor:
16

Estos yacimientos se consideraron inicialmente, al menos
hasta los inicios del siglo XX, como dólmenes o túmulos
funerarios de acuerdo con la interpretación hecha por
Juan Vilanova y Piera. Ahora bien, las excavaciones desarrolladas por el SIP entre los años 40 y 70 del siglo XX y la
profusión de trabajos realizados desde entonces en sitios
como la Lloma de Betxí (Paterna), la Muntanya Assolada
(Alzira), el Pic dels Corbs (Sagunt), Cabezo Redondo o
Terlinques (Villena), sustentados por firmes bases arqueológicas, han permitido determinar con mayor precisión las
características de la Edad del Bronce.
Algunas zonas de la geografía valenciana, y más en
concreto determinados yacimientos arqueológicos de
la zona de Alcoi, jugaron un papel fundamental en el
reconocimiento de aquellas estaciones encaramadas
en lo alto de las sierras como poblados prehistóricos
de la Edad del Bronce, así como en su caracterización
urbanística y repertorios materiales. Además, también tuvieron una especial transcendencia al mostrar
características muy distintas de las observadas en
yacimientos coetáneos de Almería, Murcia y sur de Alicante, considerados por aquel entonces como propios
de la cultura argárica. De hecho, el Mas de Menente fue
la base sobre la que Miquel Tarradell Mateu, catedrático
de Arqueología de la Universitat de València, sustentó
su propuesta, planteada a finales de la década de 1940,
de la existencia de un grupo valenciano de yacimientos,
distintos de los argáricos, con el que configuró, a finales
de la década de 1950, la denominada área cultural del
Bronce Valenciano.
Por tanto, con la exposición “Orígens. El Mas de
Menente i la Mola Alta de Serelles al Museu de Prehistòria de València”, promovida por dicha institución y
con diseño del estudio Rocamora Arquitectura, se ha
tratado de mostrar y resaltar:

1. L’inici de l’arqueologia oficial en la Comunitat Valenciana.
2. La importància de les primeres intervencions arqueològiques a Alcoi dutes a terme en 1925 en ambdós
excavacions.
3. Les figures i la tasca d’investigació dels excavadors
Fernando Ponsell Cortés i Ernesto Botella Candela.
4. La compra de la col·lecció arqueològica de Fernando
Ponsell Cortés per part de la Diputació de València, que
possibilità la creació del Museu de Prehistòria i del Servei
d’Investigació Prehistòrica en 1927.
5. El valor científic d’ambdós col·leccions en l’origen i la
posterior caracterització de l’àrea cultural del Bronze
Valencià feta per Miquel Tarradell i diversos investigadors del SIP.
6. La revisió i millora de les condicions de conservació
d’un recull considerable d’objectes recuperats en els
dos jaciments, en els quals s’ha fet una destacable tasca de neteja, restauració i recatalogació.
7. La importància científica dels jaciments de l’Edat del
Bronze del Mas de Menente i la Mola Alta de Serelles,
ressignificats a través de l’execució de nous treballs
planimètrics, de la seua lectura estratigràfica, de la datació d’alguns dels seus contextos i del reestudi de les
seues col·leccions.
8. Els començaments de la racionalitat de l’economia
camperola i de les formes d’organització laboral i social
de les comunitats de l’Edat del Bronze que visqueren
fa 4000 anys en terres valencianes.

1. Los inicios de la arqueología oficial en la Comunitat
Valenciana.
2. La importancia de las primeras intervenciones arqueológicas
en Alcoi, con la realización en 1925 de sendas excavaciones
en el Mas de Menente y la Mola Alta de Serelles.
3. Las figuras y el trabajo de investigación de sus excavadores Fernando Ponsell Cortés y Ernesto Botella Candela.
4. La compra de la colección arqueológica de Fernando
Ponsell Cortés por parte de la Diputació de València,
que posibilitó la creación del Museo de Prehistoria y del
Servicio de Investigación Prehistórica en 1927.
5. El valor científico de ambas colecciones en el origen y
posterior caracterización del área cultural del Bronce
Valenciano efectuada por Miquel Tarradell y diversos investigadores del SIP.
6. La revisión y mejora de las condiciones de conservación
de un destacado conjunto de objetos recuperados en
ambos yacimientos, en los que se ha efectuado una considerable labor de limpieza, restauración y recatalogación.
7. La importancia científica de los yacimientos de la Edad
del Bronce del Mas de Menente y la Mola Alta de Serelles,
resignificados a través de nuevos trabajos planimétricos,
de su lectura estratigráfica, de la datación de algunos de
sus contextos y del reestudio de sus colecciones.
8. Los principios de la racionalidad de la economía campesina y de las formas de organización laboral y social
de las comunidades de la Edad del Bronce que vivieron
hace 4000 años en las tierras valencianas.
17

[page-n-11]
Este remarcable enfilall de raons tan diverses justifiquen l’interés i l’esforç realitzat en el muntatge d’esta
exposició i en la seua reinvestigació dins del projecte
”Origen y conformación del Bronce Valenciano”, finançat pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats
d’Espanya. Després d’un segle des de l’excavació dels
dos jaciments continuen tenint molt de valor arqueològic i arquitectònic, vist que encara es conserven en
perfectes condicions moltes de les seues estructures;
en conseqüència, molts dels materials que hi ha en el
Museu de Prehistòria de València i en el Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi són una referència a què es
recorre per a l’estudi de l’Edat del Bronze en el territori valencià. Tot plegat, es tracta de dos col·leccions
arqueològiques dels orígens dels estudis prehistòrics
en terres valencianes, que tenen un gran valor patrimonial en la riquesa cultural, per la qual cosa mereixen ser
exposades i re-conegudes.
Esta exposició, fruit a l’esforç d’un gran nombre de persones, s’ha estructurat en tres àmbits. En el primer, amb un
audiovisual i una línia del temps amb els principals esdeveniments i personatges a més de panells informatius
amb il·lustracions de gran format, el visitant s’endinsa en
els orígens i en el desenvolupament de les investigacions
arqueològiques en la Comunitat Valenciana, concretament
a Alcoi, i en la creació del SIP i del seu Museu.
En el segon àmbit, fent servir una gran maqueta que
reproduïx la topografia del terme municipal d’Alcoi on
s’integren dos àmplies vitrines, s’exhibix una selecció
de les col·leccions del Mas de Menente i de la Mola Alta
de Serelles respectivament, de manera que es relacionen amb el territori a través de la maqueta i la geografia
valenciana exposada en el sostre, mentre que en els
panells laterals s’informa dels personatges i jaciments
amb textos i imatges.
18

Este destacado conjunto de razones son las que justifican el interés y el esfuerzo realizado en el montaje de
esta exposición y en su reinvestigación dentro del proyecto “Origen y conformación del Bronce Valenciano”,
financiado por el Ministerio de Ciencia, Innovación y
Universidades del Estado español. Un siglo después de
su excavación, el valor arqueológico y arquitectónico de
ambos yacimientos sigue siendo elevado, pues todavía
se conservan en excelentes condiciones muchas de sus
estructuras. Asimismo, los conjuntos materiales albergados en el Museu de Prehistòria de Valencia y en el Museu
Arqueològic Municipal d’Alcoi constituyen una referencia
continua para el estudio de la Edad del Bronce en las
tierras valencianas. En definitiva, se trata de dos colecciones arqueológicas que están en los orígenes de los
estudios prehistóricos en las tierras valencianas, con un
enorme valor patrimonial en el acervo cultural que merecen ser expuestas y re-conocidas.
Esta exposición, resultado del esfuerzo realizado por
un nutrido grupo de personas, se ha estructurado en tres
ámbitos. En el primero de ellos, a través de un audiovisual y de una línea del tiempo con los principales eventos
y personajes además de paneles informativos con
ilustraciones de gran formato, se introduce al visitante
en los orígenes y el desarrollo de las investigaciones
arqueológicas en la Comunitat Valenciana, y más específicamente en Alcoi y en la creación del SIP y su Museo.
En el segundo ámbito, empleando una gran maqueta
que reproduce la topografía del término municipal de
Alcoi en la que se integran dos amplias vitrinas, se
exhibe una selección de las colecciones del Mas de
Menente y de la Mola Alta de Serelles, respectivamente,
vinculándolas con el territorio a través de la maqueta y
la geografía valenciana expuesta en el techo, al tiempo
que en los paneles laterales se informa de los perso-

Al final d’este àmbit, s’usa com a contenidor una de
les vitrines antigues de fusta que s’utilitzaven quan el
museu estava ubicat en l’actual Palau de la Generalitat
i s’hi mostren diversos documents que testimonien la
història i l’evolució d’estos dos jaciments, però també de
l’arqueologia valenciana al llarg del segle XX.
Així mateix, en el tercer dels àmbits s’exposen els
treballs d’investigació duts a terme en ambdós jaciments i una virtualització embolicant representa com
fou la vida quotidiana i com es produí l’abandó del Mas
de Menente.
Esperem que esta exposició, guardonada amb el
premi Emporia 2024 d’exposicions temporals no itinerants, haja complit els objectius fixats i haja agradat a
qui l’ha visitada.

najes y yacimientos a través de textos e imágenes. Al
final de este ámbito, y utilizando como contenedor una
de las antiguas vitrinas de madera del museo cuando
estaba ubicado en el actual Palau de la Generalitat, se
exhiben diversos documentos que evidencian la historia
y devenir de estos dos yacimientos, pero también de la
propia arqueología valenciana a lo largo del siglo XX.
Por último, en el tercero de los ámbitos, se muestran
los trabajos de investigación emprendidos en ambos
yacimientos y se representa cómo fue la vida cotidiana
y cómo se produjo el abandono del Mas de Menente a
través de una virtualización envolvente.
Esperamos que esta exposición, galardonada con el
premio Emporia 2024 de exposiciones temporales no
itinerantes, haya cumplido con los objetivos fijados y
haya sido del agrado de todos sus visitantes.

19

[page-n-12]
20

21

[page-n-13]
22

EL PRIMER TRESOR DEL MUSEU
DE PREHISTÒRIA

EL PRIMER TESORO DEL MUSEU
DE PREHISTÒRIA

El Museu de Prehistòria de la Diputació de València custodia nombrosos vestigis de les societats que,
en èpoques passades, habitaven en el territori valencià. Fou creat en 1927, quan es va adquirir la col·lecció
d’objectes recuperats en les excavacions arqueològiques dutes a terme, en 1925, per Fernando Ponsell
Cortés, en el poblat de l’Edat del Bronze del Mas de
Menente (Alcoi). Anys després, en 1937, també es
compraria la col·lecció d’Ernesto Botella Candela, després que es realitzaren excavacions en la Mola Alta de
Serelles d’Alcoi entre 1925 i 1928.
Esta exposició permet descobrir alguns dels primers
tresors del Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP),
les claus de la seua fundació, així com l’aportació dels
dos jaciments esmentats a la investigació de l’Edat del
Bronze en les terres valencianes.

El Museu de Prehistòria de la Diputació de València
custodia numerosos vestigios de las sociedades que
ocuparon el territorio valenciano en épocas pasadas.
Su creación data de 1927, gracias a la compra de la colección de objetos recuperados en las excavaciones
arqueológicas efectuadas en 1925 por Fernando Ponsell Cortés en el poblado de la Edad del Bronce del Mas
de Menente (Alcoi). Años más tarde, en 1937, también
se adquirió la colección de Ernesto Botella Candela,
creada tras las excavaciones que efectuó entre 1925 y
1928 en la Mola Alta de Serelles (Alcoi).
Esta exposición permite descubrir algunos de los
primeros tesoros del Servei d’Investigació Prehistòrica
(SIP), las claves de su fundación y la aportación de
estos dos yacimientos a la investigación de la Edad del
Bronce en tierras valencianas.

23

[page-n-14]
24

25

[page-n-15]
26

26

27

28

[page-n-16]
28

UN MOSAIC DE CULTURES

UN MOSAICO DE CULTURAS

Fa 4200 anys, al principi de l’Edat del Bronze, es
produïren significatives transformacions socials i
polítiques en l’organització de la majoria de les comunitats camperoles que habitaven en la península
Ibèrica. Estos canvis comportarien l’aparició de
nous grups culturals.
Al remat, a diferència de la cultura d’El Argar, present
en el sud-est, en gran part de les terres valencianes es
desenrotllà l’anomenada Cultura del Bronze Valencià.
Les característiques dels jaciments del Mas de Menente
i de la Mola Alta de Serelles foren fonamentals per a proposar l’existència d’esta àrea cultural.

Hace 4200 años, en los inicios de la Edad del Bronce,
se produjeron importantes transformaciones sociales y
políticas en la organización de las comunidades campesinas que habitaban buena parte de la península ibérica.
La consecuencia principal de estos cambios fue el surgimiento de nuevos grupos culturales.
Así, frente a la cultura de El Argar en el sudeste, en gran
parte de las tierras valencianas se desarrolló la denominada Cultura del Bronce Valenciano. Las características
de los yacimientos del Mas de Menente y de la Mola Alta
de Serelles fueron el fundamento para proponer la existencia de esta área cultural.

SALA ENTRADA

25

[page-n-17]
26

EL BRONZE VALENCIÀ

EL BRONCE VALENCIANO

El Mas de Menente i la Mola Alta de Serelles, juntament
amb altres jaciments valencians, com ara la Muntanyeta
de Cabrera (Torrent), assentaren les bases per al
reconeixement i la caracterització de la cultura del
Bronze Valencià. Esta denominació fou emprada per
Miquel Tarradell Mateu, catedràtic d’Arqueologia en la
Universitat de València, entre el 1950 i el 1960. Cal dir
que comptà amb la col·laboració d’investigadors del SIP
com Domingo Fletcher i Enric Pla. Es tractava d’una
àrea cultural pròpia de bona part de la regió valenciana,
encara que influïda per la cultura argàrica, que es
localitzava en el sud-est peninsular. Els trets principals
que definixen el Bronze Valencià són l’alta densitat
de xicotets poblats en altura, la diversitat de llocs de
soterrament, sobretot en coves i clevills pròxims als
poblats i sense quasi aixovars, els atifells ceràmics
senzills, sense les típiques copes argàriques, així com
una varietat limitada d’objectes de coure. A dia de hui,
després de 60 anys d’investigacions, és menester
reflexionar sobre la validesa d’eixa proposta atés que,
sota la denominació de Bronze Valencià, coexistiren
diferents societats en el territori valencià, des del 2150
aC fins a, si fa no fa, el 1500 aC.

El Mas de Menente y la Mola Alta de Serelles, junto a otros
yacimientos valencianos, como la Muntanyeta de Cabrera (Torrent), sentaron las bases para el reconocimiento
y caracterización de la cultura del Bronce Valenciano.
Esta denominación fue acuñada en las décadas de 1950
y 1960 por Miquel Tarradell Mateu, catedrático de Arqueología en la Universitat de València, contando con
la colaboración de investigadores del SIP como Domingo Fletcher y Enrique Pla. Se trataba de un área cultural
propia de buena parte de la región valenciana, aunque
influenciada por la cultura argárica, situada en el sudeste peninsular. Las características principales que definían
al Bronce Valenciano eran la alta densidad de​pequeños
poblados en altura, la diversidad de lugares de enterramiento, prioritariamente en cuevas y grietas cercanas a los
poblados y sin prácticamente ajuares, vasijas cerámicas
sencillas con ausencia de las típicas copas argáricas, además de una limitada variedad de objetos de cobre. Ahora,
tras 60 años de investigaciones, se hace necesario reflexionar sobre la validez de dicha propuesta ya que, bajo
la denominación de Bronce Valenciano, coexistieron distintas sociedades en las tierras valencianas desde el 2150
a.C. hasta, aproximadamente, el 1500 a.C.

SALA ENTRADA

27

[page-n-18]
28

29

[page-n-19]
30

LES PRIMERES EXCAVACIONS
ARQUEOLÒGIQUES

LAS PRIMERAS EXCAVACIONES
ARQUEOLÓGICAS

En juny de 1869 es realitzà la primera excavació arqueològica en un jaciment prehistòric valencià, gràcies a
l’impuls de la Universitat de València i l’autorització expressa del governador civil de València. Durant quatre
dies d’eixe mes, es portaren a terme excavacions en el
jaciment de l’Edat del Bronze del Molló de les Mentires
(Aielo de Malferit) sota la direcció de Rafael Cisternas,
catedràtic de Zoologia en la Universitat de València,
i d’Eduard Boscà, alumne seu en eixos anys. L’excavació pretenia dirimir les diferències existents entre
Cisternas i Juan Vilanova y Piera, catedràtic de Geologia i Paleontologia en la Universitat Central de Madrid,
pel que fa a la interpretació com a túmuls funeraris
d’un conjunt de jaciments situats a una certa altura en
zones de muntanya.
Encara que Rafael Cisternas descartà que foren
túmuls funeraris, els resultats d’esta intervenció no
resolgueren eixa discussió científica fins que Isidre Ballester i Tormo, primer director del Servei d’Investigació
Prehistòrica, publicà el seus estudis en les primeres
dècades del segle XX i, llavors, es començaren a reconéixer com a poblats prehistòrics.

En junio de 1869, impulsada por la Universitat de València
y con la autorización expresa del gobernador civil de Valencia, fue realizada la primera excavación arqueológica
en un yacimiento prehistórico de las tierras valencianas.
Durante cuatro días de aquel mes se llevaron a cabo excavaciones en el yacimiento de la Edad del Bronce del Molló
de les Mentires (Aielo de Malferit) bajo la dirección de Rafael Cisternas, catedrático de Zoología en la Universitat de
València y Eduardo Boscà, alumno del anterior en aquellos años. La excavación tenía por objeto dar respuesta a
las diferencias que Cisternas mantenía con Juan Vilanova
y Piera, catedrático de Geología y Paleontología en la Universidad Central de Madrid, respecto a la interpretación
como túmulos funerarios de un conjunto de yacimientos
emplazados en lo alto de zonas montañosas.
Si bien Rafael Cisternas descartó que fuesen túmulos funerarios, los resultados de esta intervención no
resolvieron esta discusión científica y hubo que esperar
a que Isidro Ballester Tormo, primer director del Servei
d’Investigació Prehistòrica, publicara sus estudios en
las primeras décadas del siglo XX para comenzar a reconocerlos como poblados prehistóricos.

SALA CENTRAL

31

[page-n-20]
32

ELS INICIS DE L’ARQUEOLOGIA
A ALCOI

LOS INICIOS DE LA ARQUEOLOGÍA
EN ALCOI

Entre 1919 i 1923, les troballes localitzades en el jaciment iber de la Serreta d’Alcoi, de gran importància,
despertaren l’interés de diversos estudiosos locals.
Així, com a conseqüència dels treballs de camp de l’empresari Fernando Ponsell Cortés, el 4 de desembre de
1924 fou descobert el poblat del Mas de Menente. Durant els primers mesos de 1925, i amb les autoritzacions
pertinents, Ponsell mamprengué la seua excavació. Per
la seua banda, el pèrit industial Ernesto Botella Candela
excavà la Mola Alta de Serelles entre el 1925 i el 1928, al
costat dels seus cosins Lluís Gisbert Botella i Santiago
Reig Candela. Les dos col·leccions estigueren exposades en les cases dels seus excavadors a Alcoi, fins que
foren comprades en 1927 i 1937, respectivament, per
part de la Diputació Provincial de València.

La relevancia de los hallazgos efectuados en el yacimiento íbero de La Serreta de Alcoi entre 1919 y 1923
despertaron el interés de diversos estudiosos locales.
Así, fruto de las labores de campo del empresario Fernando Ponsell Cortés, el 4 de diciembre de 1924 fue
descubierto el poblado del Mas de Menente. Durante
los primeros meses de 1925, y con las debidas autorizaciones, Ponsell emprendió su excavación. Por otra
parte, la Mola Alta de Serelles fue excavada entre 1925
y 1928 por el perito industrial Ernesto Botella Candela
junto a sus primos Luis Gisbert Botella y Santiago Reig
Candela. Ambas colecciones estuvieron expuestas en
los domicilios de sus excavadores en Alcoi hasta su
compra en 1927 y 1937, respectivamente, por parte de
la Diputació Provincial de València.

SALA CENTRAL

33

[page-n-21]
34

EL MAS DE MENENTE

EL MAS DE MENENTE

Cronologia: Edat del Bronze. Les mostres datades
amb carboni-14 mostren que estigué habitat entre
2050 i 1900 aC.

Cronología: Edad del Bronce. Las muestras datadas
mediante carbono-14 indican que estuvo ocupado
entre 2050 y 1900 a.C.

Localització geogràfica: se situa en el terme municipal d’Alcoi. Es troba en el cim d’una xicoteta cresta
rocosa dels contraforts meridionals de la serra de
Mariola, prop del riu Polop.

Localización geográfica: situado en el término
municipal de Alcoi, ocupa la cima de una pequeña
cresta rocosa de las estribaciones meridionales de
la sierra de Mariola, cerca del río Polop.

Investigació: Fernando Ponsell descobrí, amb les
excavacions realitzades en 1925, huit cambres menudes i adossades que donaven a un carrer o corredor.
Els estudis més recents mostren que el conjunt de les
cambres correspondria a tres edificis que s’hi bastiren
amb murs de pedra travats amb fang. En el seu interior hi havia bancs, llars i un fum d’objectes: molins,
atifells ceràmics, dents de falç de sílex, una corbella
de fusta, restes de faves i de cereals carbonitzats, petxines marines perforades, pesos de teler i utensilis de
coure com ara destrals, ganivets, punxons i, fins i tot,
una serra. La presència d’un “nivell de terres negroses
i cendroses” sobre el paviment de les habitacions fa
pensar en la seua destrucció degut a un incendi.

Investigación: las excavaciones efectuadas en 1925 por
Fernando Ponsell identificaron ocho pequeñas habitaciones adosadas y comunicadas a una calle o pasillo. Los
estudios actuales muestran que el conjunto de las habitaciones correspondería a tres edificios. Se construyeron
con muros de piedra trabados con barro y en su interior
se detectaron bancos, hogares y una gran cantidad de
objetos: molinos, vasijas cerámicas, dientes de hoz de
sílex, una hoz de madera, restos de habas y cereal carbonizados, conchas marinas perforadas, pesas de telar y
utensilios de cobre –un hacha, cuchillos, punzones y una
sierra–. La presencia de un “nivel de tierras negruzcas y
cenicientas” sobre el pavimento de las habitaciones sugiere su destrucción a causa de un incendio.

Punts d’interés: de les troballes cal destacar l’emmanegament de fusta d’una corbella, conservada
excepcionalment, en què hi estarien ficades les peces dentades de sílex.

Puntos de interés: entre los hallazgos destaca el
enmangue de madera de una hoz, conservada de
manera excepcional, en la que irían insertadas las
piezas dentadas de sílex.

SALA CENTRAL

35

[page-n-22]
36

Fernando Ponsell Cortés
(Alcalà de la Jovada, la Vall d’Alcalà, 1898 Alcoi, 1975)

Fernando Ponsell Cortés
(Alcalà de la Jovada, La Vall d’Alcalà, 1898 Alcoi, 1975)

Es formà de manera autodidacta i alternà les activitats
arqueològiques amb la seua ocupació professional al
capdavant d’una xicoteta industria tèxtil d’Alcoi. A principis de 1920 fou nomenat director corresponsal del
Centre de Cultura Valenciana d’Alcoi. Quan era jove
prospectà jaciments de la seua terra natal i realitzà
distintes excavacions: en 1923 en el poblat ibèric del
Xarpolar (Planes- la Vall d’Alcalà), en 1925 en el Mas
de Menente i en 1926 se centrà en el jaciment neolític
de la Cova de la Sarsa (Bocairent). En este sentit, els
resultats de les excavacions del Mas de Menente es
publicaren en 1926 en les memòries de la Junta Superior d’Excavacions i Antiguitats, i en 1929 en el primer
volum de la revista Archivo de Prehistoria Levantina.

De formación autodidacta, alternó sus actividades
arqueológicas con su ocupación profesional al frente
de una pequeña industria textil en Alcoi. A inicios de
1920 fue nombrado director corresponsal del Centro de Cultura Valenciana en Alcoi. En su juventud
prospectó yacimientos de su tierra natal, realizando
excavaciones en 1923 en el poblado ibérico del Xarpolar (Planes-la Vall d’Alcalà), en 1925 en el Mas de
Menente y desde 1926 en el yacimiento neolítico de
la Cova de la Sarsa (Bocairent). Los resultados de
las excavaciones en el Mas de Menente los publicó
en las memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades, en 1926, y en el volumen I de la
revista Archivo de Prehistoria Levantina, en 1929.

SALA CENTRAL

37

[page-n-23]
38

LA MOLA ALTA DE SERELLES

LA MOLA ALTA DE SERELLES

Cronologia: Edat del Bronze. Les datacions absolutes i la tipologia dels objectes n’emmarquen
l’ocupació entre el 1850 i el 1550 aC.

Cronología: Edad del Bronce. Las dataciones
absolutas y la tipología de los objetos sitúan su ocupación entre el 1850 y 1550 a.C.

Localització geogràfica: es troba en el terme municipal
d’Alcoi i ocupa un elevat morrot rocós dels contraforts
nord-orientals de la serra de Mariola, justament en una
posició preeminent de la vall alta i mitjana del riu Serpis.

Localización geográfica: situada en el término municipal de Alcoi, ocupa un elevado espolón rocoso de las
estribaciones nororientales de la sierra de Mariola, desde donde se domina el valle alto y medio del río Serpis.

Investigació: es descobrí en 1924 i fou excavat per
Ernesto Botella, Lluís Gisbert i Santiago Reig entre
1925 i 1928. Els treballs de camp revelaren l’existència d’un gran edifici, definit per un mur perimetral
d’uns 32 m de longitud que, en el seu interior, compartimentat per mitjà de barandats, creava diferents
habitacions contigües. Quant a les troballes cal destacar un elevat nombre de molins, dents de falç de
sílex i atifells, a més de braçals d’arquer, pesos de teler, escòries i motles de fosa.

Investigación: descubierto en 1924 y excavado por
Ernesto Botella, Luis Gisbert y Santiago Reig entre 1925 y 1928. Los trabajos de campo revelaron la
existencia de un gran edificio, definido por un muro perimetral de unos 32 m de longitud, cuyo interior estaba
compartimentado mediante tabiques creando distintas
habitaciones contiguas. Entre los hallazgos destacan
el alto número de molinos, dientes de hoz de sílex y
vasijas, junto a brazales de arquero, pesas de telar, escorias y moldes de fundición.

Punts d’interés: un extraordinari conjunt de motles de
fosa per a destrals, cosa que dona compte d’una important activitat metal·lúrgica en l’assentament.

Puntos de interés: un excepcional conjunto de moldes de
fundición para hachas, que indicaría una importante actividad metalúrgica en el asentamiento.

SALA CENTRAL

39

[page-n-24]
40

Ernesto Botella Candela
(Alcoi, 1888- 1968)

Ernesto Botella Candela
(Alcoi, 1888-1968)

Es titulà com a pèrit industrial en les seccions de
mecànica i electricitat i desenrotllà la seua labor professional en la seua ciutat natal. A partir de 1940
impartí classes d’electricitat en l’Escola Industrial d’Alcoi. En l’àmbit arqueològic començà a treballar amb
Camilo Visedo Moltó, justament en les excavacions
del jaciment ibèric de la Serreta, on demostrà les seues aptituds en el dibuix tècnic i en la fotografia. Entre
1925 i 1298, mamprengué l’excavació de la Mola Alta
de Serelles, els resultats de la qual es publicarien en
les memòries de la Junta Superior d’Excavacions i
Antiguitats del 1926 i 1928.

Se tituló como perito industrial en las secciones de mecánica y electricidad, desarrollando su labor profesional
en su ciudad natal. A partir de 1940 impartió clases
de electricidad en la Escuela Industrial de Alcoi. En su
faceta como arqueólogo, inició su actividad junto a Camilo Visedo Moltó, colaborando en las excavaciones
del yacimiento ibérico de La Serreta, donde demostró
sus habilidades en el dibujo técnico y la fotografía. Entre
1925 y 1928, emprendió la excavación de la Mola Alta
de Serelles, cuyos resultados fueron publicados en sendas memorias de la Junta Superior de Excavaciones y
Antigüedades en los años 1926 y 1928.

SALA CENTRAL

41

[page-n-25]
42

LA FUNDACIÓ DEL SIP I DEL SEU MUSEU

LA FUNDACIÓN DEL SIP Y SU MUSEO

El 20 d’octubre de 1927 s’aprovà en la Comissió de la
Diputació de València la compra de la col·lecció Ponsell, composta per objectes procedents del Xarpolar
i del Mas de Menente. En el mateix document, també
s’esmenta la creació d’un Museu Provincial de Prehistòria, que formaria part d’un Servei d’Investigacions
Arqueològiques, i se li encomanà a Isidre Ballester i
Tormo la seua direcció. Des de llavors, ja fa quasi un
segle, el Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) i el
seu museu han desenrotllat una notable tasca investigadora que ha fet que atresore una de les col·leccions
d’arqueologia públiques més importants de l’Estat
espanyol. Així, s’ha consolidat com una institució dedicada a conservar, investigar i difondre el patrimoni
arqueològic valencià.

El 20 de octubre de 1927 fue aprobada en la Comisión
de la Diputació Provincial de València la compra de la
colección Ponsell, compuesta por objetos procedentes
del Xarpolar y del Mas de Menente. En el mismo documento, también se menciona la creación de un Museo
Provincial de Prehistoria, que formaría parte de un Servicio de Investigaciones Arqueológicas, proponiéndose
a Isidro Ballester Tormo su dirección. Desde entonces,
hace ya casi un siglo, el Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) y su museo han desarrollado una notable tarea
investigadora que ha generado una de las colecciones
de arqueología públicas más importantes del Estado
español. Así, se ha consolidado como una institución
dedicada a conservar, investigar y difundir el patrimonio
arqueológico valenciano.

SALA CENTRAL

43

[page-n-26]
44

Isidre Ballester i Tormo
(Nerpio, Albacete, 1876- València, 1950)

Isidro Ballester Tormo
(Nerpio, Albacete, 1876- València, 1950)

Es llicencià en Dret per la Universitat de València en
1901 i exercí com a advocat tant en el Cap i Casal
com a Albaida, municipi en què vivia. Com que era
un polític hàbil, destacà dins del Partit Conservador,
cosa que el portà a ser diputat provincial del districte
Xàtiva- Albaida, a més d’ocupar la vicepresidència de
la Diputació de València. El seu interés per l’arqueologia feu que creara, en 1927, el Servei d’Investigació
Prehistòrica de la Diputació de València (SIP) i el Museu de Prehistòria. D’altra banda, mantingué el càrrec
de director tècnic d’esta institució fins al seu decés.

Licenciado en Derecho por la Universitat de València
en 1901, ejerció como abogado tanto en la capital
como en Albaida, localidad donde residia. Hábil político, destacó dentro del Partido Conservador, lo que
le condujo a ser diputado provincial por el distrito
de Xàtiva-Albaida y a ocupar la vicepresidencia de
la Diputació de València. Su interés por la arqueología le llevó a crear, en 1927, el Servei d’Investigació
Prehistòrica de la Diputació de València (SIP) y su
Museu de Prehistòria, detentando el cargo de director técnico de la institución hasta su fallecimiento.

SALA CENTRAL

45

[page-n-27]
46

MODE DE VIDA I CAMPEROLAT

MODO DE VIDA Y CAMPESINADO

Les comunitats camperoles de l’Edat del Bronze
que habitaren les terres valencianes s’organitzaven
en xicotets grups familiars. Amb el pas de les generacions, cada grup s’establia en granges o aldees
menudes que estaven prop de les terres de conreu.
El Mas de Menente i la Mola Alta de Serelles en són
bons exemples, ja que allí vivien del seu treball i, alhora, obtenien els aliments que necessitaven. Al blat,
l’ordi, les faves, els pésols i els productes derivats de
la cria de cabres, ovelles, vaques i porcs s’afegien altres aliments que havien obtingut per mitjà de la caça
i la recol·lecció. Les comunitats construïen les seues
vivendes i elaboraven gran part dels instruments de
treball aprofitant els recursos del seu entorn. Ara bé,
depenien d’altres grups per a superar les adversitats,
mantindre’s i créixer demogràficament, així com per a
aconseguir altres béns necessaris, com ara objectes
metàl·lics o adornaments sobre petxines marines o ivori. Tot i que les seues faenes es regien pels principis de
l’economia camperola, socialment i econòmicament
estaven vinculats a altres poblats amb els quals devien
integrar una entitat política major.

Las comunidades campesinas de la Edad del Bronce
que vivieron en las tierras valencianas se organizaron
en pequeños grupos familiares. A lo largo de varias generaciones, cada grupo residía en granjas o pequeñas
aldeas cerca de sus tierras de labor. El Mas de Menente y la Mola Alta de Serelles son buenos ejemplos de
ello, pues allí vivían de su trabajo, procurándose los alimentos básicos de su dieta. Al trigo, cebada, habas,
guisantes y productos derivados de la cría de cabras,
ovejas, vacas y cerdos se añadían otros alimentos obtenidos de la caza y la recolección. Construían sus
viviendas y elaboraban buena parte de sus instrumentos de trabajo aprovechando los recursos de su entorno
inmediato. Sin embargo, dependían de otros grupos
para superar adversidades, mantenerse y crecer demográficamente, así como para conseguir otros bienes
necesarios, como instrumentos metálicos o adornos
sobre conchas marinas o marfil. Si bien en sus quehaceres cotidianos se regían por los principios de la
economía campesina, social y económicamente estaban vinculados a otros poblados con los que integrarían
una entidad política mayor.

SALA CENTRAL

47

[page-n-28]
48

49

[page-n-29]
ANNEX / ANEXO

TREBALLS PREPARATORIS / TRABAJOS PREPARATORIOS
50

51

[page-n-30]
UN DEPÒSIT INESGOTABLE
DE RESPOSTES:
ELS MAGATZEMS DEL
MUSEU DE PREHISTÒRIA
Eva Ripollés Adelantado
Ramón Canal Roca

UN DEPÓSITO INAGOTABLE
DE RESPUESTAS:
LOS ALMACENES DEL
MUSEU DE PREHISTÒRIA
Eva Ripollés Adelantado
Ramón Canal Roca

es persones que ens dediquem a l’arqueologia som plenament conscients que el mètode
que fem servir per a conéixer el passat, l’excavació, suposa una destrucció irreversible. Fernando
Ponsell degué tindre eixa mateixa convicció quan en
1925, mentre efectuava tasques en el poblat de l’Edat
del Bronze del Mas de Menente (Alcoi) va voler condensar en un xicotet flascó de vidre l’essència estratigràfica
del jaciment. Amb molta cura, acumulà dins de l’envàs
les distintes capes de sediment que havia documentat en
l’excavació i, finalment, segellà el conjunt amb un poc de
paper i la seua tapa metàl·lica.
Sorprenentment, eixe recipient menut ha aparegut 100 anys després en els magatzems del Museu
de Prehistòria de València, mentre es revisaven els
materials que han servit per a preparar el muntatge
d’esta mostra.
El desenvolupament d’una exposició temporal, com
la nostra, és una bona ocasió per tal d’examinar tant els
objectes catalogats com els que romanen en els magatzems del museu. Quant al Mas de Menente i la Mola
Alta de Serelles, s’ha fet un important treball d’estudi de

uienes nos dedicamos a la arqueología somos
plenamente conscientes de que el método que
utilizamos para conocer el pasado, la excavación, conlleva una destrucción irreversible. Esa misma
convicción debió guiar a Fernando Ponsell cuando en
1925, durante los trabajos que realizó en el poblado de
la Edad del Bronce del Mas de Menente (Alcoi), quiso
condensar en un pequeño frasco de cristal la esencia estratigráfica del yacimiento. Con mucho cuidado,
acumuló dentro del envase las diferentes capas de sedimento que documentó en la excavación y, finalmente,
selló el conjunto con un poco de papel y su tapa metálica.
Asombrosamente, ese pequeño recipiente ha aparecido, 100 años después, en los almacenes del Museu
de Prehistòria de València, durante la revisión de los
materiales que se ha hecho para preparar el montaje de
esta muestra.
El desarrollo de una exposición temporal, como la que
nos ocupa, es una buena ocasión para examinar tanto los
objetos catalogados como los que permanecen en los
almacenes del museo. En el caso del Mas de Menente
y la Mola Alta de Serelles, se ha realizado un importante

L

52

Q

53

[page-n-31]
fons i de conservació preventiva i restauració que, tot
plegat, ha permés actualitzar la col·lecció. A les peces
ja catalogades, 129 del Mas de Menente i 84 de la Mola
Alta de Serelles, s’hi afigen ara les que es recuperaren
del Mas de Menente en quatre caixes de magatzem que
no s’havien revisat des del seu ingrés en el museu, fins
a assolir un conjunt que comprén 336 objectes, una
bona part incorporats a l’exposició.
Potser, dins de les diverses funcions que en l’actualitat
du a terme el museu, la custòdia de fons en els magatzems siga la menys coneguda, però realment és allí on
batega el cor de la institució: amplis espais endreçats,
plens d’incomptables contenidors amb els seus pertinents números de registre, que atresoren els materials
que diferents generacions d’arqueòlogues i arqueòlegs
recuperaren amb la seua faena.
Cada bossa de fragments de ceràmica, ferramentes
de pedra, objectes d’adornament, utensilis de metall,
materials de construcció, restes de fauna i vegetals carbonitzats, espera amb paciència i en silenci, dins de la
seua caixa, que alguna persona interessada recórrega
els corredors dels magatzems i la busque a fi de fer-li
preguntes. I tal vegada, si la vareta màgica del temps
fa el favor de concedir-los el desig i si la perspicàcia de
l’investigador o la investigadora sap plantejar les qüestions adequades, eixes bosses s’obriran i començaran
a parlar. Perquè els materials arqueològics són una font
inesgotable de coneixement i només qui es dedica a la
investigació pot comprendre el plaer intel·lectual que
suposa obtindre respostes.
Els magatzems del Museu de Prehistòria, com tota
la resta d’àrees de la institució, han evolucionat amb el
pas de la seua dilatada història. Fins a començaments
dels anys 80 el museu se situava en el Palau de la Batlia i, per la porta del carrer dels Serrans, s’accedia a les
54

trabajo de estudio de fondos y de conservación preventiva
y restauración, que ha permitido poner al día la colección.
A las piezas ya catalogadas, 129 del Mas de Menente y
84 de la Mola Alta de Serelles, se suman ahora las que
se recuperaron del Mas de Menente en cuatro cajas de
almacén que no se habían revisado desde su ingreso en el
museo, hasta configurar un conjunto que alcanza los 336
objetos, una buena parte incorporados a la exposición.
Quizás, dentro de las diversas funciones que en la
actualidad desarrolla el museo, la custodia de fondos en
los almacenes sea la menos conocida, pero realmente
es allí donde palpita el corazón de la institución: amplios
espacios ordenados, llenos de innumerables contenedores con su correspondiente número de registro, que
atesoran los materiales que diferentes generaciones de
arqueólogas y arqueólogos recuperaron con su trabajo.
Cada bolsa de fragmentos de cerámica, herramientas de piedra, objetos de adorno, utensilios de metal,
materiales de construcción, restos de fauna y vegetales
carbonizados, espera pacientemente y en silencio, dentro de su caja, a que alguna persona interesada recorra
los pasillos de los almacenes y la busque para hacerle
preguntas. Y tal vez, si la varita mágica del tiempo tiene
a bien concederles el deseo y si la perspicacia del
investigador o la investigadora sabe plantear las cuestiones adecuadas, esas bolsas se abrirán y comenzarán
a hablar. Porque los materiales arqueológicos son una
fuente inagotable de conocimiento, y solo quien se
dedica a la investigación puede comprender el placer
intelectual que produce obtener respuestas.
Los almacenes del Museu de Prehistòria, como todas
las demás áreas de la institución, han evolucionado a lo
largo de su prolongada historia. Hasta principios de los
años 80 el museo estuvo ubicado en el Palau de la Batlia
y, por la puerta lateral de la calle Serranos, se accedía a las

sales on estaven les caixes de materials procedents
de les excavacions, ordenades i agrupades per jaciments, amb la seua pertinent etiqueta identificadora.
Quan en 1982 es decidí el trasllat del museu a l’antiga
Casa de Beneficència s’encetà un llarg procés de disseny de noves fitxes de catàleg i de registre de fons de
magatzem, ordenats per número currens, transformació que també feien en eixos moments altres museus
provincials. A partir de 1990, comença la informatització de tota la documentació amb la utilització de
bases de dades, i s’impulsa l’ús de sistemes d’emmagatzematge i de control climàtic per a la preservació
de les col·leccions. Des de l’any 2000, tota la informació generada en el museu es gestiona a través de la
plataforma Dédalo, que permet a qualsevol persona
interessada accedir-ne als continguts a través de la
pàgina web (www.museuprehistoriavalencia.es).
El personal que treballem en el Museu de Prehistòria ens esforcem cada dia per a garantir les millors
condicions de conservació dels materials, tant dels que
es custodien en els magatzems com el de les sales de
reserva i d’exposició. Així, ens assegurem que puguen
seguir fent la seua funció: guardar respostes a les preguntes que encara no s’han fet.

salas donde se encontraban las cajas de materiales procedentes de las excavaciones, ordenadas y agrupadas por
yacimientos, con su correspondiente etiqueta identificativa.
Fue con motivo del traslado del museo a la antigua Casa de
Beneficencia, en 1982, cuando comienza un largo proceso de diseño de nuevas fichas de catálogo y de registro
de fondos de almacén, ordenados por número currens,
transformación que también estaban llevando a cabo en
esos momentos otros museos provinciales. A partir de
1990 se inicia la informatización de toda esta documentación, mediante el empleo de bases de datos, y se impulsa
el uso de sistemas de almacenaje y control climático para la
preservación de las colecciones. Desde el año 2000, toda la
información que se genera en el museo se gestiona a través
de la plataforma Dédalo, que permite a cualquier persona
interesada acceder a los contenidos a través de la página
web (www.museuprehistoriavalencia.es).
El personal que trabajamos en el Museu de Prehistòria
nos esforzamos, día a día, para garantizar las mejores
condiciones de conservación de los materiales, tanto de
los que se custodian en los almacenes como en las salas
de reserva y exposición. De este modo nos aseguramos
de que puedan seguir cumpliendo con su función: guardar
respuestas a preguntas aún no planteadas.

55

[page-n-32]
RESTAURAR EL QUE S’HA RESTAURAT
Trinidad Pasíes Oviedo
Carla Renovell Anglés

RESTAURAR LO RESTAURADO
Trinidad Pasíes Oviedo
Carla Renovell Anglés

l laboratori de restauració del Museu de Prehistòria de València sovint s’enfronta al repte
d’actuar sobre nombrosos materials arqueològics que s’han intervingut prèviament. De fet, la història
del laboratori ha estat estretament relacionada amb la
tasca de diversos professionals que, amb esforç i pocs
recursos, aconseguiren recuperar un grup considerable
de materials que, certament, si no hi hagueren intervingut, haurien tingut un destí pitjor.
Així, quan ens trobem davant dels problemes que
causa el tractament d’estes intervencions històriques,
ho fem amb una actitud respectuosa i rigorosa. Fins
i tot, ens replantegem si seria menester fer una nova
proposta amb la finalitat de facilitar la lectura, definir els
criteris bàsics de restauració correctament i, per descomptat, tindre millors garanties de conservació.
Este ha sigut el cas de l’actuació sobre les col·leccions procedents del Mas de Menente i de la Mola Alta
de Serelles. Conscients de la dificultat que este tipus
de decisions comporta, seguírem un plantejament
metodològic basat en el criteri de la mínima intervenció
necessària.
El primer pas suposa estudiar-ne les alteracions,
tant les degudes a agents externs, com les provocades per productes emprats en l’antiga intervenció.

l laboratorio de restauración del Museu de Prehistòria de València se enfrenta habitualmente
al desafío de actuar sobre numerosos materiales arqueológicos que han sufrido intervenciones
previas. De hecho, la historia del laboratorio ha estado
ligada al trabajo de diversos profesionales que, con no
poco esfuerzo y escasos recursos, lograron recuperar
un nutrido grupo de materiales que, sin su intervención,
habrían corrido peor fortuna.
Por ello, cuando abordamos los problemas que ocasiona el tratamiento de estas intervenciones históricas, lo
hacemos con una actitud de respeto y rigor. Incluso, nos
replanteamos si es necesaria una nueva propuesta, en
pos de una mejor lectura, una correcta definición de los criterios básicos de restauración y, por supuesto, una mayor
garantía de conservación.
Este ha sido el caso de la actuación sobre las
colecciones procedentes del Mas de Menente y la
Mola Alta de Serelles. Conscientes de la dificultad
que este tipo de decisiones entraña, seguimos un
planteamiento metodológico donde prevaleciera el
criterio de mínima intervención necesaria.
El primer paso implica el estudio de las alteraciones, tanto las debidas a agentes externos, como las
provocadas por productos empleados en la antigua

E

56

E

57

[page-n-33]
Tot seguit, es fa una valoració sobre la necessitat
d’una nova actuació, que es fonamenta en si cal o
no fer un retoc o eliminar quelcom si fora precís, a
partir de diversos aspectes: el seu interés museològic, l’estat de conservació i els riscos que una nova
restauració implicaria, a més de la possibilitat que la
intervenció anterior afectara negativament les peces,
cosa que podria comportar alteracions significatives
o modificar-ne la interpretació.
Este procés d’estudis previs es completa amb la
investigació documental que revelà una dada important
en els informes de la Comissió Permanent de l’Excma.
Diputació Provincial de València (sessió del 26 de març
de 1928), en què se citava Vicente Petit com a responsable de la “reconstrucció de 62 peces de la col·lecció
Ponsell”, treball pel qual rebé 500 pessetes. Ara bé,
al llarg dels anys de vida del museu, a la seua mà s’hi
unirien les d’altres restauradors que treballaren en el
laboratori, fet que queda palés per l’ús de diversos

58

intervención. Posteriormente, se realiza una valoración
sobre la pertinencia de una nueva actuación, fundamentando la necesidad o no de su retoque o eliminación
en base a diversos aspectos: su interés museológico,
el estado de conservación y los riesgos que una nueva
restauración implicaría, así como la posibilidad de que
la intervención anterior afectara negativamente a las
piezas, provocando alteraciones significativas o modificando su interpretación.
Este proceso de estudios previos se completa con la
investigación documental, que desveló un dato relevante en los informes de la Comisión Permanente de
la Excma. Diputación Provincial de Valencia (sesión
del 26 de marzo de 1928), donde se cita a Vicente Petit
como responsable de la “reconstrucción de 62 piezas
de la colección Ponsell”, trabajo por el que fue remunerado con 500 pesetas. Sin embargo, a lo largo de los
años de vida del museo, a su mano se unirían las de
otros restauradores que trabajaron en el laboratorio, lo

59

[page-n-34]
productes, per la varietat d’acabats i per l’aplicació de
diferents metodologies d’intervenció que, malauradament, no quedaren registrades documentalment, però
que hem pogut descobrir a mesura que es feien noves
actuacions.
Una volta definits els criteris bàsics, les intervencions
es classificaren en tres grups:
• Eliminació integral de l’antiga intervenció: este criteri s’aplicava sobre les peces amb restauracions
mal executades, on s’havien usat productes deteriorats, poc estables i de mala qualitat, que a banda
d’això causaven alteracions significatives, ocultaven una part de l’original i provocaven una lectura
incorrecta.
• Eliminació parcial de l’antiga intervenció: en les
peces en què s’havien usat productes que no afectaven sensiblement la seua conservació, però sí que
eren excessivament invasius o mostraven un acabat net i harmònic, es feu una intervenció parcial que
incloïa un tractament de neteja superficial, eliminació
de repintades i d’excessos de material de farciment.
• No intervenció: se seleccionaren algunes peces
rellevants perquè foren conservades en l’estat en
què havien arribat fins a l’actualitat, sempre que
l’estabilitat estiguera garantida. Estes intervencions antigues no sols formen part de la història
de les peces, sinó que també testimonien una
valuosa informació que resulta difícil d’aconseguir
per altres mitjans sobre els productes i tècniques
utilitzats en el passat. La seua eliminació es pot
justificar si es considera que perjudiquen la conservació de la peça, però tot i això és important
60

cual se constata por el empleo de diferentes productos,
por la diversidad de acabados y por la implementación
de distintas metodologías de intervención, que por desgracia no quedaron registradas documentalmente, pero
que hemos ido descubriendo a medida que se desarrollaba la nueva actuación.
Una vez definidos los criterios básicos, las intervenciones se clasificaron en tres grupos:
• Eliminación integral de la antigua intervención: este
criterio se aplicó sobre las piezas con restauraciones
mal ejecutadas, donde se habían empleado productos ya envejecidos, poco estables y de mala calidad,
y que además estaban provocando alteraciones
significativas, ocultamiento de parte del original y
lectura incorrecta.
• Eliminación parcial de la antigua intervención: en
aquellas piezas donde se habían empleado productos
que no afectaban sensiblemente a su conservación,
pero sí eran excesivamente invasivos o no mostraban
un acabado limpio y armónico, se realizó una intervención parcial que incluía un tratamiento de limpieza
superficial, eliminación de repintes y de excesos de
material de relleno.
• No intervención: se seleccionaron algunas piezas significativas para ser conservadas en el estado en el que
habían llegado a nuestros días, siempre que su estabilidad no se viera comprometida. Estas intervenciones
antiguas no solo forman parte de la historia de las piezas, sino que proporcionan una valiosa información,
difícil de conseguir por otros medios sobre los productos y técnicas empleados en el pasado. Su eliminación
puede estar justificada si se considera que perjudican a

conservar estos testimonis per la innegable vàlua
que en la seua època tingueren i per la funció que
llavors complien.
Seguint estos criteris, es tractaren els diferents tipus
d’intervenció de manera individualitzada, atés que era
un conjunt que calia que fora coherent i harmònic en
l’exposició.
Entre els processos de restauració de les peces
que sí que foren intervingudes podem assenyalar els
tractaments de neteja, necessaris a fi d’eliminar una
gran quantitat de brutícia superficial, sals solubles,
concrecions, afegitons i repintades. A banda de l’ús de
productes i metodologies tradicionals (banys de dessalació, neteges amb el suport de mitjans mecànics,
físics i químics, entre els quals destaquem l’ús d’hexametafosfat de sodi al 5%, o l’agent quelant EDTA
bisòdic i tretasòdic al 5%) també s’hi aplicaren sistemes gelificats per a l’eliminació de repintades (Nevek®
al 50% en alcohol etílic).
El muntatge de fragments, quan calgué, es feu
amb adhesius reversibles com el Mowital B60 HH® o
la resina d’acetat de polivinil K60®, ambdós al 25%
en alcohol etílic. Respecte a la reconstrucció de llacunes, en les peces en què s’havia plantejat una
intervenció integral, les antigues escaioles s’eliminaren i se substituïren per una mescla de guix dental i
Polyfilla® (1:1), amb un acabat a baix nivell. Tanmateix, quan la intervenció era parcial, es reutilitzaven
les antigues escaioles i s’eliminaven els excessos en
llacunes i clevills, al mateix temps que millorava de
manera significativa l’acabat superficial. El retoc cromàtic s’efectuà mitjançant un aerògraf amb pintures
acríliques Polycolor de Maimeri® i, en conseqüència,
es millorà la integració visual.

la conservación de la pieza, pero es importante mantener estos testigos por el innegable valor que en su
época tuvieron y la función que cumplieron.
De acuerdo a estos criterios, se abordaron los diferentes tipos de intervención de forma individualizada,
teniendo presente que se trataba de un conjunto que
debía ser coherente y armónico dentro de la exposición.
Entre los procesos de restauración de las piezas
que sí fueron intervenidas podemos destacar los tratamientos de limpieza, necesarios para eliminar una gran
cantidad de suciedad superficial, sales solubles, concreciones, añadidos y repintes. Aparte del empleo de
productos y metodologías tradicionales (baños de desalación, limpiezas con el apoyo de medios mecánicos,
físicos y químicos, entre los que reseñamos el uso de
hexametafosfato de sodio al 5%, o el agente quelante
EDTA bisódico y tetrasódico al 5%) también se aplicaron sistemas gelificados para la eliminación de repintes
(Nevek® al 50% en alcohol etílico).
El montaje de fragmentos, cuando fue necesario,
se realizó con adhesivos reversibles, como el Mowital
B60 HH® o la resina de acetato de polivinilo K60®,
ambos al 25% en alcohol etílico. En cuanto a la
reconstrucción de lagunas, en aquellas piezas donde
se planteó una intervención integral, las antiguas
escayolas fueron eliminadas y sustituidas por una
mezcla de yeso dental y Polyfilla® (1:1), con acabado
a bajo nivel. Sin embargo, cuando la intervención era
parcial, se reutilizaron las antiguas escayolas, eliminando los excesos en lagunas y grietas, y mejorando
notablemente el acabado superficial. El retoque
cromático se realizó mediante aerógrafo con pinturas
acrílicas Polycolor de Maimeri®, con lo que se consiguió una mejor integración visual.
61

[page-n-35]
ENGLISH VERSION
62

63

[page-n-36]
THE MUSEUM OF PREHISTORY’S
FIRST TREASURES
The Valencia Museum of Prehistory,
run by the Provincial Council, houses
numerous traces of the societies that
occupied the area of Valencia in past
times. Its creation dates back to 1927,
with the purchase of the collection of
objects recovered from the archaeological excavations carried out in 1925 by
Fernando Ponsell Cortés at the Bronze
Age settlement of Mas de Menente in
Alcoi. Some years later, in 1937, the museum acquired the collection belonging
to Ernesto Botella Candela, the result
of the excavations carried out between
1925 and 1928 at the Mola Alta de
Serelles, also in Alcoi.
The present exhibition introduces
visitors to some of the earliest treasures
discovered by the Prehistoric Research
Service (in Spanish, the Servicio de
Investigación Prehistórica, or SIP),
outlines the key stages in its foundation,
and underlines the contribution of these
two sites to Bronze Age research in
Valencia and its surroundings.
A MOSAIC OF CULTURES
Some 4,200 years ago, at the beginning
of the Bronze Age, a series of major
social and political transformations
occurred in the peasant communities
that inhabited a large part of the Iberian
Peninsula. The main consequence of
these changes was the emergence of
different cultural groups.
Thus, in contrast to the El Argar culture to the southeast, a culture known
as the Valencian Bronze Culture developed in a large part of the area around
64

modern-day Valencia. Because of the
distinctive features of the Mas de Menente and Mola Alta de Serelles sites,
scholars have proposed that these
lands made up a specific cultural area.
THE BRONZE AGE IN VALENCIA
The finds made at the Mas de Menente and the Mola Alta de Serelles,
together with other sites in the region
of Valencia such as the Muntanyeta
de Cabrera in Torrent, laid the foundations for the recognition and characterisation of the Valencian Bronze
Culture. This term was coined in the
1950s and 1960s by Miquel Tarradell
Mateu, professor of Archaeology at
the University of Valencia, with the aid
of SIP researchers such as Domingo
Fletcher and Enrique Pla. The Valencian Bronze Age culture covered a
large part of the region, although influenced by the Argaric culture located
in the south-east of the peninsula.
The defining characteristics of the
Valencian Bronze Culture were the
high density of small settlements at
altitude, the diversity of the burial sites
located mainly in caves and crevices
close to the settlements and containing practically no grave goods, and the
presence of simple ceramic vessels
and the absence of the cups typical of
the Argaric culture, in addition to a limited variety of copper objects. Today,
after 60 years of research, the validity
of the term Valencian Bronze Culture
is being questioned, due to the coexistence of different societies in the
region from the period bteween 2150
BC and approximately 1500 BC.

THE FIRST ARCHAEOLOGICAL
EXCAVATIONS
The first archaeological excavation at a
prehistoric site in the region was carried
out in June 1869, at the instigation of
the University of Valencia, and with
the express authorisation of the civil
governor. For four days that month, digs
were carried out at the Bronze Age site
of Molló de les Mentires, in Aielo de
Malferit, under the guidance of Rafael
Cisternas, professor of Zoology at the
University of Valencia, and a pupil of
his at the time named Eduardo Boscà.
The purpose of the dig was to settle the
ongoing debate between Cisternas and
Juan Vilanova y Piera, professor of Geology and Palaeontology at the Central
University of Madrid, regarding a group
of sites located in mountainous areas
and, specifically, whether they should
be interpreted as burial mounds.
Cisternas did not subscribe to the
theory, but the results of the excavation
did not put an end to the dispute; it was
only in the first decades of the twentieth
century that these sites were recognised
as prehistoric settlements, with the
publication of the studies of the SIP’s first
director, Isidro Ballester Tormo.
THE BEGINNINGS OF ARCHAEOLOGY
IN ALCOI
The findings made at the Iron Age site of
La Serreta de Alcoi between 1919 and
1923 aroused the interest of several local
scholars. As a result of the field work
carried out by Fernando Ponsell Cortés,
the Mas de Menente settlement was
discovered on 4 December 1924. During
the first months of 1925 Ponsell began

his excavation after obtaining the necessary authorisation. For its part, the Mola
Alta de Serelles was excavated between
1925 and 1928 by Ernesto Botella Candela together with his cousins ​​Luis Gisbert Botella and Santiago Reig Candela.
The objects uncovered were displayed
in the homes of their excavators in Alcoi
until both collections were purchased,
in 1927 and 1937 respectively, by the
Provincial Council of Valencia.
EL MAS DE MENENTE
Chronology: Bronze Age. Carbon-14
dated samples indicate that the site was
occupied between 2050 and 1900 BC.
Geographical location: The site is
located in the municipality of Alcoi, and
occupies the top of a small rocky ridge
in the southern foothills of the Mariola
mountain range, near the River Polop.
Research: The excavations carried out
in 1925 by Fernando Ponsell identified
eight small rooms, connected to a street
or passageway. More recent studies
have suggested that the set of rooms
correspond to three buildings, built with
stone walls joined together with mud; inside, benches and fireplaces have been
identified, along with a large number of
items such as mills, ceramic vessels,
sickle teeth made of flint, a wooden
sickle, remains of carbonised beans
and cereals, perforated seashells, loom
weights and copper utensils comprising
an axe, knives, punches and a saw. The
presence of a “layer of blackish, ashen
earth” on the floor of the rooms suggests that they were destroyed by fire.

Points of interest: The most notable
find is the exceptionally well preserved
wooden handle of a sickle, in which the
serrated pieces of flint were inserted.
FERNANDO PONSELL CORTÉS
(ALCALÀ DE LA JOVADA, LA VALL
D’ALCALÀ, 1898 - ALCOI, 1975)
A self-taught archaeologist, Fernando
Ponsell combined his archaeological
activities with his position as the owner of a small textile factory in Alcoi. In
early 1920 he was appointed corresponding director of the Valencian
Cultural Centre in Alcoi. In his youth
he explored sites in his native region,
carrying out excavations in the Iron
Age settlement of Xarpolar in Planesla Vall d’Alcalà in 1923, at Mas de
Menente in 1925 and at the Neolithic
site of Cova de la Sarsa in Bocairent
from 1926 onwards. The results of the
excavations at Mas de Menente were
published in the annual report of the
Junta Superior de Excavaciones y
Antigüedades (the Council for Excavations and Antiquities), in 1926, and
in volume I of the journal Archivo de
Prehistoria Levantina, in 1929.
LA MOLA ALTA DE SERELLES
Chronology: Bronze Age. The absolute
dating and the typology of the objects
found place its occupation between
1850 and 1550 BC.
Geographical location: The site is
located in the municipality of Alcoi, occupying a high rocky spur in the northeastern foothills of the Mariola mountain

range, from where the upper and middle
valley of the River Serpis can be seen.
Research: The site was discovered in
1924 and excavated by Ernesto Botella,
Luis Gisbert and Santiago Reig between 1925 and 1928. The field work revealed the existence of a large building,
defined by a perimeter wall of some 32
m in length, whose interior was divided
by partitions that created a set of adjoining rooms. Particularly interesting finds
include the large number of mills, sickle
teeth made of flint, and ceramic vessels
together with archer’s bracers, loom
weights, slag and foundry moulds.
Points of interest: The site contains an
exceptional set of foundry moulds used
to make axes. Their presence indicates
a notable level of metallurgical activity in
the settlement.
ERNESTO BOTELLA CANDELA
(ALCOI, 1888-1968)
Ernesto Botella qualified as an
industrial expert in mechanics and
electricity, and worked in these
areas in his hometown. In 1940 he
began to teach electricity at the
Industrial School of Alcoi. As an archaeologist, he began his activities
with Camilo Visedo Moltó, taking
part in the excavations of the Iron
Age site of La Serreta, where he
demonstrated his skills in technical
drawing and photography. Between
1925 and 1928, he carried out excavations at the Mola Alta de Serelles,
the results of which appeared in
separate reports published by the
65

[page-n-37]
Council of Excavations and Antiquities in 1926 and 1928.
THE FOUNDATION OF THE SIP AND
ITS MUSEUM
On 20 October, 1927, the purchase of the
Ponsell collection comprising objects
from the archaeological sites of Xarpolar
and Mas de Menente was approved by
the Commission of the Provincial Council
of Valencia. The same document also
mentions the creation of a Provincial
Museum of Prehistory, which was to
form part of an Prehistoric Research
Service (SIP). Isidro Ballester Tormo was
proposed as its director. Since then, for
almost a century, the SIP and its museum
have carried out a programme of research
that has created one of the most important public archaeological collections in
Spain. The SIP has established itself as
a key institution in the region of Valencia,
dedicated to preserving, researching and
disseminating its archaeological heritage.

66

ISIDRO BALLESTER TORMO
(NERPIO, ALBACETE, 1876VALÈNCIA, 1950)
After graduating in law at the University of Valencia in 1901, Isidro
Ballester practised as a lawyer both
in the capital and in Albaida, the town
where he lived. A skilled politician, he
became a provincial deputy representing the Conservative Party in the
district of Xàtiva-Albaida and was
appointed vice-president of the Provincial Council of Valencia. In 1927,
his interest in archaeology led him
to create the SIP and the Museum
of Prehistory under the aegis of the
Provincial Council. Ballester was to
hold the position of technical director
of the museum until his death.
LIFESTYLE AND THE PEASANTRY
The peasant communities that lived
in the region of Valencia in the Bronze
Age were organised into small family

groups. Over several generations, each
group lived on farms or in small villages near their farmlands. The Mas de
Menente and the Mola Alta de Serelles
are good examples of these practices,
as the communities grew wheat, barley,
beans and pulses and created other
products derived from the breeding of
goats, sheep, cows and pigs; hunting
and gathering were other sources of
food. The inhabitants built their homes
and made a large part of their work tools
using the resources of their immediate
surroundings. However, they depended
on other groups in times of difficulty and
to maintain or increase their numbers,
and also to obtain other necessary
goods such as metal instruments or
ornaments made of seashells or ivory.
Although in their daily tasks they were
governed by the principles of the peasant economy, in social and economic
terms they were linked together to other
villages with which they formed a larger
political entity.

[page-n-38]
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA

[page-n-39]